miércoles, 26 de septiembre de 2012
Sant Joan de Dèu Barcelona y Sierra Leona
Ahora la Pediatra de Sant Joan de Dèu Vicky Fumadó está en Lunsar-Mabesseneh evaluando y ayudando a implemetar mejoras en la atención a los niños. Desde allí nos envía estas palabras:
Son las 11 de la noche pero parece que lleve horas sin dormir, llevo aquí solo 8 días pero parece que no me haya ido desde la ultima vez. Todo sigue igual, todo donde se quedo , la sonrisa en el saludo, la paciencia en la espera, el polvo en el camino, la respiración de la malaria y la palidez fatal en las conjuntivas. Cada día se muere un niño sin que pueda hacer nada para evitarlo, llegan demasiado al limite y se te van en un suspiro, con la primera dosis de animalarios, con la primera gota de sangre... Cuesta mucho admitirlo, y cada vez inicias la reanimación sabiendo que no se puede recuperar la vida de donde no hay sangre, pero lo intentas como esperando el milagro, que algún día ha de llegar, para ver a estos niños jugar hasta crecer y ser adultos.
Buenas noches
V. Fumadó MD. PhD. Paediatrician
Unitat de Salut Internacional
International Health Unit
jueves, 21 de julio de 2011
Experiencia de l'Enric en Sierra Leone

Por ello vamos a empezar con un escrito que nos envió Enric, Cap de Manteniment de de nuestro hospital, que colaboro junto con el equipo de ingenieros de Azimut 360 : Dani, Mireia y Oliver en el proceso de instalación del Sistema de Fotovoltaica para el Hospital de Sierra Leone.
Este proyecto se ha podido realizar gracias a la financiación de la Fundación Provitas y de Caixa Penedés, con el importe del Premio Josep Parera 2009, concedido al Hermano Fernando Aguiló como reconocimiento público por su vocación y dedicación al servicio del desarrollo comunitario en las dimensiones social, humanitaria y solidaria.
Esta instalación ha supuesto una mejora muy importante para el futuro del desarrollo del hospital y los que allí viven y trabajan.
Así que os dejamos con el escrito de l’Enric:
Me han pedido que haga unas cuantas líneas explicando mi experiencia en Sierra Leone, y la verdad es que es muy difícil, porque no se puede describir con palabras todo lo que se ha vivido allí, ni fotografías, ni vídeos, nada puede transmitir las vivencias de estos dos meses y medio, solo me quedan los recuerdos………pero que recuerdos!!
Inicie esta aventura con mucha ilusión, preparado mentalmente para lo que me podía encontrar pero al mismo tiempo con la intención de vivir intensamente esta experiencia y saborearla al máximo. Con un poco de inquietud también ante lo que me podía encontrar, porque no reconocerlo, era una gente diferente, otra lengua, otra cultura, otro color, todo era diferente a lo que estaba acostumbrado.
Hace unos meses surgió la posibilidad de colaborar con el Saint John of God Hospital en Mabesseneh (Sierra Leone), se ponía en marcha un proyecto para instalar un sistema de energía fotovoltaica y necesitaban una persona del Hospital que pudiera colaborar en todo el proceso de puesta en marcha “in situ” y la verdad es que no lo dude en ningún momento, era una experiencia tanto personal como profesional que no podía dejar pasar.
Se aprovecho la estancia para tirar adelante otros proyectos además del de la fotovoltaica, como son la mejora de las instalaciones de agua y el de elaborar protocolos de mantenimiento de los equipamientos tanto médicos como industriales del hospital.
Cuando llegamos solo tenían electricidad gracias a unos generadores que funcionan con gasóleo en dos franjas horarias (de 10 a 14h y de 20 a 3h), el resto del día no tenían. Ahora tiene electricidad las 24 horas el día, de 10 a 14 se sigue conectando el grupo electrógeno, pero el resto del día trabajan con la luz solar
Esta mejora ha representado un salto cualitativo para el hospital, mejorara la atención al paciente, pueden tener los equipos médicos conectados las 24h del día, garantiza el suministro eléctrico de las neveras de laboratorio, banco de sangre y farmacia, así podremos ahorrar económicamente ya que consumiremos menos gasóleo.
La verdad es que esta estancia aquí será inolvidable, es curioso, pero ahora cuando lo miro desde la perspectiva, creo que ha sido un paréntesis en mi vida, un paréntesis donde realmente he sido feliz, he estado unos días lejos de la gente que quiero, la familia, los amigos, los compañeros de trabajo, de todo mi entorno, pero este entorno privilegiado a hecho que no fuera un extraño, al contrario, me he sentido acogido, integrado con la gente y el entorno.
Me ha permitido descubrir un país maravilloso, del que no conocemos casi nada y que tiene una gran riqueza para mostrar, unos paisajes frondosos, unos valles de unos colores vivos, unas playas paradisiacas, una luz, un color, un todo, que han hecho que me enamore de este continente.
Ha sido la primera vez que he estado en un país de el África Negra y la verdad es que es diferente del resto, tiene un no sé qué, que engancha, supongo que es un compendio de todo, los paisajes, los colores, pero sobre todo de la gente, una gente maravillosa, que no tiene muchos bienes materiales y que en muchos casos rozan la miseria, pero que lo dan todo, siempre tienen una sonrisa, una palabra amable, son realmente entrañables.
En mi corazón siempre habrá un rinconcito para esta gente y su país…..
Lo que peor me sabe es no dominar más el ingles para haber tenido una mejor comunicación con ellos, pero quien sabe, quizás en otra ocasión….
No querría terminar sin agradecer a mucha gente el soporte que me dieron durante toda esta experiencia, los que estuvieron a mi lado muchos días chateando por el Messenger, los que han ido mirando el blog, los que me escribieron mails, lo que me llamaron, los que me enviaron mensajes, los que en algún momento pensaron en mi………………a todos muchas gracias…. sin vuestro soporte esta estancia hubiera sido muy diferente!!!
sábado, 30 de abril de 2011
- Emergency doctor come! Una carta escrita en 2009 desde el hospital
Con esta orden imperativas lanzada a través de mi móvil, ha empezado hoy mi día a las 6,30 de la mañana. Otro amanacer de niebla y falsa lluvia (dew) presagiando un mal inicio de jornada. En efecto, al cruzar el patio del hospital, Jariatu, la enfermera de noche iba con los guantes de goma puestos. Eso significa muerto. Nadie en este hospital (o en todo el pais?) toca un muerto sin llevar las manos cubiertas. Se puede tocar cualquier miseria en un vivo pero en cuanto muere los guantes parecen evitar el contagio de la muerte. -"La cama 7 dr....". Allí yacía Mohamed Koroma de 15 años de edad, aun caliente. Parecía dormido, encogido sobre si mismo, en una actitud extremadamente dulce. Los ojos cerrados y los labios rollizos y tiernos esbozando una sonrisa. Os aseguro que era absolutamente angelical. Un angelito negro, como los de Machin. No se si esta expresión de debía a la pureza de su alma o a la morfina que le habíamos indicado unas horas antes. En todo caso creo que murió sin sufrir.
miércoles, 13 de octubre de 2010
El cuento de SEKE para APADRINA

martes, 18 de mayo de 2010
Video de Laura Picón
Filip un amigo de Laura Picón que visitó Mabesseneh hizo este video pensando en APADRINA Y los PIKINES DE SIERRA LEONA.
viernes, 7 de mayo de 2010
¡BUENÍSIMAS NOTICIAS!
¡BUENÍSIMAS NOTICIAS!
El 27 de abril, con motivo del 49º aniversario de la independencia del país, el gobierno de Sierra Leone presentó oficialmente una política de atención sanitaria gratuita para mujeres gestantes y lactantes, así como para niños y niñas menores de 5 años. La histórica decisión del gobierno es un paso importante para eliminar una de las principales barreras que tienen las mujeres y los niños para acceder a una atención sanitaria de calidad y debe contar con el apoyo de la comunidad internacional.
La mortalidad materna en Sierra Leona es una de las más elevadas del mundo. Las mujeres y las niñas no tienen acceso a tratamientos que les salvarían la vida porque no pueden pagarlos. Miles de mujeres mueren desangradas después de dar a luz. En un país donde aproximadamente el 70% de sus 6,4 millones de habitantes vive con menos de un dólar diario, pagar la atención sanitaria básica puede representar un desafío insuperable.
sábado, 20 de febrero de 2010
Entrevista al Pediatra Francesc Domingo: "Compartir un somni fet realitat"
Sovint, ens esforcem a ignorar la mort, l’únic esdevenir cert que tenim. És llavors, dos mesos després,quan el cos i l’esperit s’han adaptat a aquesta nova manera de veure el món, al ritme essencial de vida i mort dels pikins (“nens”, en timini) i a la manca crònica de mitjans, que cal tornar a casa. Quan sents que la teva feina ja té uns resultats evidents i els infants crítics se’n surten malgrat les dificultats i que les mares et donen el seu agraïment amb els ulls i el gest, arriba el moment de tornar. A quina casa? A algunes companyes, que han estat 6 o 12 mesos a Mabesseneh, els ha costat i els costa acceptar aquest retorn a un món de valors tan diferent, a un món a voltes massa interessat i que ha perdut una part de la dimensió humana. Per això, em sento proper a cadascun i a cadascuna d’ells o d’elles quan sé que tornen. Si jo, amb tan sols dos mesos d’estada, m’he sentit tan trasbalsat a la tornada, com deu ser després de mig any o un any d’aquest petit món de misteri que és Mabesseneh! Certament, el retorn no és fàcil. Veus el món d’ací empobrit de valors bàsics i t’adones de la poca estima que donem a la qualitat de vida de què disposem, de les banalitats a què ens enfronten i del malbaratament dels recursos que la vida ens ha donat. A estones et preguntes: què hi faig jo, aquí, quan fa unes setmanes em sentia viu en l’atenció realment urgent i necesaria d’un munt de petits de Sierra Leone? Llavors entens que l’agulló de l’Àfrica t’ha picat, perquè voldries ser-hi un altre cop.
En el meu cas, hi ha hagut tres motius que han fet que aquest període post-Mabesseneh s’hagi perllongat en el temps durant dos mesos i mig més.
Tenen els noms de Kadiatu, Kadijatu i Tamba. Són tres nens de Sierra Leone inclosos al programa Cuida’m. I també un quart, el programa Apadrina un tractament.
“Cuida’m” o “Apadrina’m”? Les dues coses, si us plau!
El programa Cuida’m4 va néixer amb la finalitat que qualsevol infant d’arreu del món pugui rebre el tractament que li calgui i que no pugui obtenir en el seu entorn habitual. Els socis fundadors foren l’Hospital Sant Joan de Déu d’Esplugues (HSJD), la companyia d’Assegurances DKV Seguros, la Fundació El Somni dels Nens i la Fundació Sant Joan de Déu. Els principis fundacionals són: la no-discriminació de sol· licituds per motius de raça, creences o raons polítiques; l’execució de la feina amb objectivitat i rigor, així com amb
sensibilitat i humanitat, i la transparència en totes les accions dutes a terme i en els fons emprats.
Amb el programa Cuida’m, nens de qualsevol lloc del món poden disposar de les instal·lacions, la tecnologia i els especialistes de l’Hospital Sant Joan de Déu. És dins aquest programa que vaig tenir el privilegi de retornar a Catalunya acompanyant i acompanyat per tres infants de Sierra Leone, un d’ells amb la seva mare, una enfermera d’allà que ha fet de tutora dels dos més grans, i de l’Esther, una enfermera també voluntària amb qui vaig compartir els dos mesos a Mabesseneh.
Seguir llur evolució durant els dos mesos i mig que s’han estat aquí m’ha permès continuar vivint Sierra Leone. A banda del programa Cuida’m, existeix el Programa d’Agermanament de l’Hospital Sant Joan de Déu (HSJD) d’Esplugues de Llobregat amb el Saint John of God Hospital (SJGH) de Lunsar, a Sierra Leone. L’HSJD dóna suport tècnic i formatiu als professionals de Sierra Leone i assegura el trasllat continuat de personal i de material sanitari cap a Sierra Leone.
Gràcies a aquesta iniciativa, jo he pogut viure aquesta experiència, que continua oberta per a tots aquells pediatres i metges de família capaços d’engrescar-se a fer el pas i a posar el seu gra de sorra en un programa que té continuïtat i que pretén que, a la llarga, siguin els professionals d’allà els que tinguin cura dels seus petits.
I sempre amb el ben entès que no tot són flors i violes. El món a l’Àfrica s’ha gestat durant molts segles amb uns valors diferents als nostres. Això es nota a l’hora d’encarar la vida, la salut i la mort. Mentre que per a ells la mort d’un infant és una realitat quotidiana, per a nosaltres constitueix un fracàs. Per tant, no és estrany que a voluntaris d’ací ens afecti emocionalment quan arribem allà i que el desgast físic sigui enorme, especialment per les poques hores de son i l’estrès de no disposar de recursos.
Tot i això, al cap i a la fi, han estat dos mesos de confiança plena en allò que la vida ens posa al davant i el creixement personal ha estat immens.
Des del primer dia fins al darrer, el camí l’he fet cada dia, perquè, com afirmava el germà Justino, “avui ja és demà”. D’altra banda, no em sé estar de recordar ara l’ajut inestimable que ha estat per a un pediatre d’Atenció Primària el llibre de butxaca de l’Organització Mundial de la Salut sobre atenció hospitalària d’infants a països amb recursos limitats5.
Programa “Apadrina’m!” El programa Apadrina un tractament6 va néixer amb la finalitat d’aconseguir finançament per al tractament dels nens al Saint John of God Hospital (SJGH) de Lunsar (Sierra Leone). Els objectius són que cap nen deixi de ser tractat o ingressat al SJGH per manca de mitjans econòmics, que les famílies puguin anar al SJGH quan apareguin els primers símptomes i que, un cop iniciat el tractament, es completi i tingui el seguiment necessari. Per aconseguir-ho, aquí, s’ha creat un sistema de socis que es fa càrrec de bona part de les despeses de l’hospitalització dels nens al SJGH. Els impulsors del programa han estat
l’Hospital Sant Joan de Déu, els voluntaris i socis de Lunsar i l’Obra Social dels Germans de Sant Joan de Déu.
Per quina raó s’ha escollit Sierra Leone per a aquesta iniciativa?
Els motius són els següents8:
1. Sierra Leone ocupa el barrer lloc del planeta a la Taula d’Índex de Desenvolupament Humà, que mesura l’esperança de vida en néixer, el nivell educatiu de la població infantil i adulta i el producte interior brut de cada país.
2. El país continua amb múltiples problemes socials i polítics després de 10 anys de guerra civil, que es va acabar el 2002.
3. Els recursos sanitaris personals i materials són escassos.
4. L’índex de mortalitat infantil és el més alt del món. Abans d’arribar als 5 anys, mor un de cada tres nens.
5. L’alta incidència de malària i malnutrició.
6. Atès que l’eficàcia dels tractaments depèn de si es pren prou aviat, cal engegar programes que no ajornin l’abordatge dels molts reptes sanitaris que tenen al davant.
7. L’atenció sanitària amb un mínim de garanties és massa cara per a les famílies.
L’Hospital Sant Joan de Déu assegura el trasllat de personal i de material sanitari cap a Sierra Leone.
El programa pretén que, a la llarga, siguin els professionals d’allà els que tinguin cura dels petits.
Per a ells, la mort d’un infant és una realitat quotidiana, per a nosaltres constitueix un fracàs
8. L’OMS recomana atenció gratuïta per als menors de 5 anys, però la pobresa del país no ho permet.
9. Els nens són els grans perjudicats, i més encara quan en la societat de Sierra Leone són els darrers de la cadena.
10. Eliminar la barrera econòmica de l’hospitalització és bàsic per poder implantar programes preventius.
Convenció dels Drets dels Infants. 20 anys de drets? On?
El 14 de juny de 2009, un dels darrers dies de la meva estada a Mabesseneh, el nou president dels Estats Units d’Amèrica, Barack Obama, féu una fugaç visita a Ghana, l’estat que ha apostat més fort per democratitzar les institucions arreu del continent africà.
Al Parlament, Obama va demanar perdó pels abusos comesos en el passat per les potències colonials, però, adreçant-se a tots els africans, els digué que el futur era seu, dels africans. I emprà l’adaptació del seu reeixit “We can”: “Vosaltres podeu, si lluiteu contra la corrupció generalitzada i endèmica arreu del continent i us decidiu a viure en llibertat. I els primers que cal que canviïn són les elits polítiques i econòmiques que us impedeixen sortir de la misèria i la pobresa en què milions de vosaltres esteu immersos.” I, com recordava en el seu escrit d’aquells dies el periodista Lluís Foix, un altre president dels Estats Units, Teodor Roosevelt, deia que “les persones no poden ser lliures si són pobres, desgraciades i tenen una educació deficient”. “La llibertat és llibertat” , afegia, “només si se’n pot gaudir en el context d’un cert grau d’igualtat social”.
JEliminar la barrera de la terra econòmica de l’hospitalització és bàsic per poder implantar programes preventius. Com a professionals, una de les postres tasques és saber ser els portaveus dels que no tenen ni veu ni vot
Els nens són els grans perjudicats i els darrers de la cadena en la societat de Sierra Leone
Aquest 2009 es compleixen els 20 anys de la signatura de la Convenció dels Drets dels Infants7. Malgrat l’esforç de molts, hi ha dificultats evidents per assegurar els drets bàsics a milions de nens i nenes del nostre planeta. La Convenció és el primer instrument internacional jurídicamente vinculant que incorpora tota la gamma de drets humans: civils, culturals, econòmics, polítics i socials. L’any 1989 els dirigents mundials decidiren que els nens i les nenes havien de tenir una convenció especial destinada exclusivament a ells, atès que els menors de 18 anys necessiten una atenció i una protecció especials no necessària per als adults.
La Convenció estableix aquests drets en 54 articles i dos protocols facultatius. Així, defineix els drets humans bàsics de què gaudeixen els nens i les nenes a tot arreu: el dret a la supervivència, al ple desenvolupament, a la protecció contra les influències perilloses, als maltractaments i a l’explotació i a la plena participació en la vida familiar, cultural i social. Els Quatre principis fonamentals de la Convenció són la no-discriminació, la dedicació a l’interès superior del nen, el dret a la vida, la supervivència i desenvolupament i el respecte dels punts de vista del nen. Tots els drets que es definiesen a la Convenció són inherents a la dignitat humana i al desenvolupament harmoniós de tots els nens i nenes.
La Convenció protegeix els drets de la infantesa en estipular pautes en matèria d’atenció a la salut, l’educació i la prestació de serveis jurídics, civils i socials. En acceptar les obligacions de la Convenció, els governs nacionals s’han compromès a protegir i a assegurar els drets de la infància i han acceptat que se’ls consideri responsables d’aquest compromís davant la comunitat internacional. Els estats que formen part de la Convenció estan obligats a estipular i tirar endavant totes les mesures i polítiques necessàries per protegir l’interès superior del menor.
No obstant això, com es pot fer compatible això que les lleis i les convencions proclamen amb la realitat de mancances socials globals que molts països sofreixen? Com es poden fer respectar els drets dels infants en països on els drets bàsics dels adults ja no són respectats? Qui votarien els infants? Com a professionals del món de l’infant, una de les nostres tasques és saber ser els portaveus dels que no tenen ni veu ni vot8. I com a cloenda, l’agraïment Treballar de pediatre voluntari i col· laborador en el Programa d’Agermanament ha estat per a mi un veritable regal. Per tant, és amb l’agraïment com millor es pot cloure aquesta redacció.
He d’agrair a la gent d’ací que ens permet poder sentir-nos una anella més en una cadena i participar en programes de suport com aquest que he volgut compartir, encara que sigui en un tast, amb tots vostès. Tot i això, vull expressar el meu agraïment especialmente a la gent i al món de Mabesseneh, gent amable i generosa, fraternal i respectuosa.
Deixeu-me, doncs, que ho faci en les quatre llengües dadives de Sierra Leone: el timini, el crio, el limba i el mende: Momo, Thenki, Waliwalí i Bisié. Gràcies!
Dr. Francesc Domingo i Salvany
Pediatre. Balaguer
El millor bàlsam ha estat la rialla generosa de les famílies i els infants